ROMANÇO DE CIUTAT MERIDIANA

ROMANÇO DE CIUTAT MERIDIANA EN QUÈ ES RECORDEN ALGUNS RETALLS DE LA SEVA HISTÒRIA PER SI PODEN AJUDAR A MANTENIR VIVA LA IMPRESCINDIBLE MEMÒRIA POPULAR

Per Jaume Arnella, estrenat al Centre Cívic Zona Nord el 9 d’octubre de 1998 en el marc de la IV Mostra d’Entitats

Si no teniu gaire pressa

i no us ve pas d’un moment

ara un cantaré un romanço

que l’he fet expressament.

És de Ciutat Meridiana

i de com ha anat creixent

com que és un barri tan jove

és una història recent.

Per la gent que les va viure

no és pas dolent recordar

i pels que encara no hi eren

deu ser bo tenir-ho clar.

És una història senzilla

i no és la història oficial

per això caldrà refiar-nos

de la tradició oral.

Menys de quaranta anys enrere

aquí no hi havia res

perquè Ciutat Meridiana

va néixer el seixanta-tres.

Hi havia vinyes i boscos

pel que són aquests indrets

i la gent aquí venia

a caçar i buscar bolets.

A finals dels anys cinquanta

una empresa es va crear,

es deia “Urbanizaciones

Torre Baró SA”.

Es tractava de fer pisos

i, per no tenir entrebanc,

hi havia molts peixos grossos,

entre ells en Samaranch.

Hi havia la banca Rothschild,

hi havia algun regidor,

i també algun alt càrrec

de dins la Diputació.

I van començar a fer pisos

i va anar venint la gent

com que eren de nyigui-nyogui

va començar el descontent

.

I així el mil nou-cents setanta

amb els veïns emprenyats

la primera acció del barri

fou contra les humitats.

No hi havia cambres d’aire

ni gens de ventilació

les parets regalimaven

com en una inundació.

El conseller del Districte,

en Sauqué, amb modals fins,

va dir que tota la culpa

era només dels veïns:

Que feien potatges raros

i que no sabien cuinar,

i que s’assecaven la roba

amb estufes de butà.

En aquell temps del franquisme

hi havia una Associació

dita de Caps de Família

que eren la veu del patró.

Ells pretenien ser els únics

i controlar a qui es mogués,

es tractava de fer un filtre

per mirar que res canviés.

Els caps eren tots del Règim

i estaven ben situats,

aquí els deien “cabezones”

i els tenien ben clissats.

Ells deien que les denúncies,

i ho feien creure a tot déu,

només tindrien vigència

si es feien a través seu.

Cal dir de totes maneres,

en honor a la veritat,

que hi havia entre els seus memebres

gent de bona voluntat.

Com que es venien menys pisos

quan tot això s’escampà,

perquè no saltés l’alarma

algun en van reparar.

Però totes aquelles firmes

eren només paper escrit,

anaven passant per despatxos

de Barcelona a Madrid.

Fins al senyor Tarragona,

el de “al pa, pa i al vi, vi”

sent procurador en Cortes

se’l va forçar a intervenir.

Amb quatre anys de paperassa,

de fet s’avançà molt poc,

però els veïns així van veure ben bé

de què anava el joc.

El bloc del carrer Agudes,

cinquanta-vuit, s’esquerdà

d’una forma perillosa:

tothom es mobilitzà.

Davant de tanta evidència

i la lluita del veïnat

el va reparar l’empresa

i ara és el més reforçat.

Hi havia una gent del barri

que lluitava per aquí dins

per arribar a fer

una associació de veïns.

A part de donar la cara

-allò de les humitats-

mirava de crear vida

per no quedar aquí ofegats.

I es va crear un cinefòrum

perquè es va creure oportú

fer debats després del cine;

era l’any setanta-u.

Fins i tot el maquinista

s’enrotllava bé com cal,

i quan venia la poli

posava un documental.

L’any següent es feu “Quejío”

amb en Távora al davant

i la Quadra de Sevilla:

un èxit espaterrant.

Aquí es feu, quan era cine;

hi havia un públic propens,

amb mil sis-centes cadires

i tots els laterals plens.

I així es lluitava pel barri,

fent caliu entre els veïns

però com que era en ple franquisme

eren uns temps clandestins.

Com que el barri era molt jove,

el que es feu fou connectar

amb altra gent de Nou Barris

i així poder-se ajudar.

Fer pintades, octavetes...

era bastant exposat;

els d’un barri feien l’altre

per major seguretat.

Resulta que una vegada

va venir un estol

de nois a fer una pintada

just aquí al camp de futbol.

Per si venia la poli,

n’hi havia dos vigilant,

però entre ells no es coneixien

i anaven tots despistant.

Diu que un d’ells duia bigoti

i un anorac mig verdós,

davant del bar El Lorito

anaven fent temps tots dos.

Van estar una bona estona

allà plantats com un roc,

però com que ningú no pintava

van anar a un altre lloc.

Així que els dos es van moure

van sortir els joves, corrents,

i van fer la gran pintada

entre tots, en pocs moments.

Després quan van anar a la cita

els joves ja més tranquils,

van dir que van retrassar-se

perquè hi havia dos civils.

Ara això es recorda amb gràcia

com del temps de la picor,

però, senyors meus, aleshores

s passava força por.

Hi havia aquí moltes rates,

parlo del setanta-tres

l’ajuntament d’aleshores

no en volia saber res.

Ja passant de paperassa,

fent una acció de carrer,

es va fer un concurs de caça

amb un trofeu per al primer.

Com que era molt bona idea,

s´hi va apuntar molta gent

i tothom ho comentava

i hi havia molt d’ambient.

L’ajuntament, en saber-ho,

va enviar el dia abans,

aquí al barri una brigada

perquè matés les més grans.

Però com que n’hi havia tantes

que campàven pels seus furs,

no van poder paliar-ho,

va ser un èxit el concurs.

Qui va guanyar el primer premi

va ser un jove que portà

una rata de mig quilo,
déu n’hi do, quin exemplar.

En ser una acció divertida
i fàcil d’organitzar
després hi hagué altres barris
que la idea van copiar.

També hi ha un altre tema
dels que fa arrufar el nas,
i explosiu, per altra banda:
és tot el tema del gas.

La Companyia del Gas
va fer un canvi tot sobtat:
va passar a gas natural
tot el que era gas ciutat.

Però el que es diu les tuberies
no les va voler canviar,
va aprofitar les mateixes
de plàstic, per no gastar.

Però el nou gas, ep, pel que diuen,
anava amb més pressió,
i ja tens que a Barcelona
hi hagué una explosió.

Aquí Ciutat Meridiana
molts llocs feien catipèn;
hi va haver una explosió, un dia, 
i quedà ferit un nen.

Resultà que cap diari
no es va fer ressò del cas,
diuen que per les pressions
de Catalana de Gas.

I respecte als autobusos,
només hi havia, primer,
un que anava a Fabra i Puig,
era la línia AB.

Després ja en van posar un altre:
el 2, des de Tetuan
fins el que és la plaça Roja
passava de tant en tant.

Quan creia la Companyia
que el transport era horrorós, 
de Fabra i Puig fins aquí,
posaven el 202.

I l’autobús que pel barri
feia els seus recorreguts,
com que valia una pela 
li deien el Chupa-chups.